020 - EL CAS DE LA VELLETA CINÈFILA
Acabava de tancar el despatx i sortia de l’edifici pensant que em faria avui per sopar quan un home que semblava força atabalat m’interpel·là:
- Quina casualitat, trobar-te. Acabo de parlar amb la tieta i em sembla que ha passat una desgràcia. Voldries acompanyar-me a comprovar-ho, si us plau?
El coneixia. Era el nebot de la senyora Caterina, una velleta encantadora que vivia sola al quart segona amb qui havia fet amistat perquè compartíem l’afició pels clàssics del cinema i sovint m’havia deixat alguns dels DVD de la seva gran col·lecció. En un cas així, el sopar podia esperar i, per tant, vaig girar cua accedint a la petició del seu nebot. Mentre pujàvem amb l’ascensor, m’acabà d’explicar què estava passant:
- Com saps, la tieta viu sola i jo telefono cada vespre per preguntar com li ha anat la jornada i comprovar que tot rutlli. Avui ho he fet com cada dia i m’ha contestat que es trobava bé, que ja havia sopat i que abans d’anar al llit s’havia posat una pel·lícula «de les que m’agraden», havia dit. Com que la conec, vaig témer que n’hagués escollit una de por i li vaig recordar que el metge l’havia avisat sobre el seu cor delicat i els ensurts. «Què sabrà el metge?», va afegir, «Avui tinc ganes d’un bon Hitchcock i estic veient ‘Psicosi’». Vaig voler recriminar-li la seva inconsciència, però no vaig tenir temps. El següent que vaig sentir va ser un «Ai!» de la tieta i el cop del telèfon caient a terra mentre, de fons, sonava la terrorífica música dels violins grinyolant de l’escena de la dutxa. Estic segur que ha sofert un atac de cor, i per això he vingut corrents. Ha estat una sort haver-te trobat, tant de bo hi arribem a temps...
Però no hi vam arribar. Vaig seguir-lo quan va obrir la porta de casa de la senyora Caterina i, des del mateix rebedor, va cridar a la seva tieta. El silenci que vam rebre com a resposta ja no augurava res de bo i vam endinsar-nos al pis, que a aquella hora ja estava completament fosc, amb l’ai al cor. Quan vam arribar a la sala i vam encendre-hi el llum, vam trobar-nos amb el fatal desenllaç. La senyora Caterina jeia, sense sentits, sobre el sofà de davant el televisor. Vaig afanyar-me a comprovar-li el pols, però era evident que ja no respirava. A la cara, molt pàl·lida, mostrava un rictus de dolor i tenia el braç dret sobre el pit sense que s’apreciés cap ferida i això semblava refermar la hipòtesi de l’infart. Per altra banda, vaig trobar el seu telèfon per terra ben a prop del cos i quan vaig engegar el televisor per comprovar el DVD que s’hi estava reproduint, aquest era el de la pel·lícula ‘Psicosi’ de Hitchcock tal com tocava.
L’home, desfet i sense esma de res, em va deixar que anés comprovant l’exactitud de tot el que m’havia dit a l’ascensor i després em va demanar que fos jo qui m’encarregués d’avisar l’ambulància i la policia. Ho vaig fer és clar, però quan van arribar la meva explicació dels fets va ser un pèl diferent de com s’esperava el nebot. Alguna cosa no em quadrava en el seu relat...
I vosaltres, trobeu alguna cosa fora de lloc en aquesta història?
- Quina casualitat, trobar-te. Acabo de parlar amb la tieta i em sembla que ha passat una desgràcia. Voldries acompanyar-me a comprovar-ho, si us plau?
El coneixia. Era el nebot de la senyora Caterina, una velleta encantadora que vivia sola al quart segona amb qui havia fet amistat perquè compartíem l’afició pels clàssics del cinema i sovint m’havia deixat alguns dels DVD de la seva gran col·lecció. En un cas així, el sopar podia esperar i, per tant, vaig girar cua accedint a la petició del seu nebot. Mentre pujàvem amb l’ascensor, m’acabà d’explicar què estava passant:
- Com saps, la tieta viu sola i jo telefono cada vespre per preguntar com li ha anat la jornada i comprovar que tot rutlli. Avui ho he fet com cada dia i m’ha contestat que es trobava bé, que ja havia sopat i que abans d’anar al llit s’havia posat una pel·lícula «de les que m’agraden», havia dit. Com que la conec, vaig témer que n’hagués escollit una de por i li vaig recordar que el metge l’havia avisat sobre el seu cor delicat i els ensurts. «Què sabrà el metge?», va afegir, «Avui tinc ganes d’un bon Hitchcock i estic veient ‘Psicosi’». Vaig voler recriminar-li la seva inconsciència, però no vaig tenir temps. El següent que vaig sentir va ser un «Ai!» de la tieta i el cop del telèfon caient a terra mentre, de fons, sonava la terrorífica música dels violins grinyolant de l’escena de la dutxa. Estic segur que ha sofert un atac de cor, i per això he vingut corrents. Ha estat una sort haver-te trobat, tant de bo hi arribem a temps...
Però no hi vam arribar. Vaig seguir-lo quan va obrir la porta de casa de la senyora Caterina i, des del mateix rebedor, va cridar a la seva tieta. El silenci que vam rebre com a resposta ja no augurava res de bo i vam endinsar-nos al pis, que a aquella hora ja estava completament fosc, amb l’ai al cor. Quan vam arribar a la sala i vam encendre-hi el llum, vam trobar-nos amb el fatal desenllaç. La senyora Caterina jeia, sense sentits, sobre el sofà de davant el televisor. Vaig afanyar-me a comprovar-li el pols, però era evident que ja no respirava. A la cara, molt pàl·lida, mostrava un rictus de dolor i tenia el braç dret sobre el pit sense que s’apreciés cap ferida i això semblava refermar la hipòtesi de l’infart. Per altra banda, vaig trobar el seu telèfon per terra ben a prop del cos i quan vaig engegar el televisor per comprovar el DVD que s’hi estava reproduint, aquest era el de la pel·lícula ‘Psicosi’ de Hitchcock tal com tocava.
L’home, desfet i sense esma de res, em va deixar que anés comprovant l’exactitud de tot el que m’havia dit a l’ascensor i després em va demanar que fos jo qui m’encarregués d’avisar l’ambulància i la policia. Ho vaig fer és clar, però quan van arribar la meva explicació dels fets va ser un pèl diferent de com s’esperava el nebot. Alguna cosa no em quadrava en el seu relat...
I vosaltres, trobeu alguna cosa fora de lloc en aquesta història?
TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Pons "