Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre «La mort i l'infant [Døden og barnet]» (Edvard Munch – 1899).
,_Kunsthalle_Bremen.jpg?uselang=ca)
LA MARE ESTÀ DORMINT
Tot i que aquests dies a casa hi ha més gent del compte perquè han vingut els avis i la tieta, ell no necessita ningú que l’ajudi a vestir-se. Ja és un nen prou gran per fer-ho sol i després, com cada dia, surt de la seva cambra per anar cap a la de la seva mare. Perquè, des que la mare està malalta al llit i no pot venir a la seva habitació, és ell qui va a donar-li el bon dia cada matí.
Avui s’estranya de no sentir l’habitual xivarri de la tieta preparant l’esmorzar a la cuina. De fet, a tota la casa hi regna un silenci estrany. Massa tranquil·litat. On és la gent? Quan passa davant la porta del menjador, els veu tots reunits allí dins, sense parlar i tan capficats que ni s’adonen de la seva presència. Els adults són difícils d’entendre, de vegades. Bé, és igual. Després ja els preguntarà què estan fent, primer ha de saludar la mare.
Quan entra al seu quarto, però, hi nota alguna cosa diferent. Allà també hi ha massa silenci. Avui no sent aquella respiració característica, dificultosa i cada cop més entrebancada, de la mare...
—Mare? —diu en veu baixa.
No ha rebut cap resposta. Empeny la porta amb la mà, una mica tímid, com si no estigués segur d’estar fent el que toca. A dins, veu la mare al llit, tapada fins al coll amb la flassada i amb les mans creuades sobre el pit. S’hi apropa amb cautela, mirant-la fixament. El seu rostre, molt blanc, sembla tranquil, però alguna cosa no acaba de rutllar. Quan li toca les mans, les troba gelades. Ella no s’ha mogut ni una mica.
—Mare? —insisteix, més preocupat.
Aleshores, sent el so d’unes passes que s’apropen. La porta, que ell havia deixat a mig obrir, s’obre del tot per deixar pas a la tieta, que l’agafa del braç i se l’emporta.
—Tu no hauries de veure-ho, això —li diu mentre es dirigeixen cap al menjador.
Quan hi arriben, la pregunta que fa és força diferent de la que havia previst abans:
—Què li passa a la mare?
—Està adormida —respon l’avi.
—Ha marxat de viatge —afegeix l’àvia.
—És al cel —rebla la tieta.
El nen els mira, cada cop més desconcertat. No és veritat que la mare sigui de viatge i, encara menys, al cel. Ell l’acaba de veure al llit. I, si està dormint, com és que no s’ha despertat quan l’ha cridat? Veu que no li diuen la veritat i això encara el confon més. No para de fer preguntes per aclarir què està passant, però no se’n surt. Li repeteixen que ja ho entendrà quan sigui gran, però ell ho vol saber ara, què li ha passat a la mare. Finalment, el seu pare, que continuava callat, decideix intervenir:
—Prou! —protesta—. No veieu que només l’esteu atabalant? Que sigui un nen no vol dir que sigui estúpid.
Ara el pare el mira només a ell. Té els ulls molt vermells, com si hagués plorat, però li somriu mentre li demana que s’acosti.
—Escolta’m bé —li diu, amb un to suau però ferm—. Ja saps que la mare estava molt malalta. Doncs el seu cor no ha pogut aguantar més i el seu cos ha deixat de funcionar. És morta, fill meu, i ja no pot estar amb nosaltres com abans.
—Vols dir que no la veurem més?
El pare somriu tristament. Li costa contestar aquesta pregunta, la més difícil de totes.
—No, fill. La mare ha marxat per sempre. Però continua sent part de nosaltres. Sempre la recordarem i l’estimarem. I això mai canviarà.
—Puc fer-li un petó de comiat?
La tieta inicia una temptativa de protesta, repetint que els nens no haurien de veure aquestes coses. El pare la fa callar:
—La seva mare no és una cosa —exclama tallant-la i, dirigint-se al nen, afegeix—. És clar que sí. Anem-hi junts, jo també vull fer-li un últim petó.
Avui s’estranya de no sentir l’habitual xivarri de la tieta preparant l’esmorzar a la cuina. De fet, a tota la casa hi regna un silenci estrany. Massa tranquil·litat. On és la gent? Quan passa davant la porta del menjador, els veu tots reunits allí dins, sense parlar i tan capficats que ni s’adonen de la seva presència. Els adults són difícils d’entendre, de vegades. Bé, és igual. Després ja els preguntarà què estan fent, primer ha de saludar la mare.
Quan entra al seu quarto, però, hi nota alguna cosa diferent. Allà també hi ha massa silenci. Avui no sent aquella respiració característica, dificultosa i cada cop més entrebancada, de la mare...
—Mare? —diu en veu baixa.
No ha rebut cap resposta. Empeny la porta amb la mà, una mica tímid, com si no estigués segur d’estar fent el que toca. A dins, veu la mare al llit, tapada fins al coll amb la flassada i amb les mans creuades sobre el pit. S’hi apropa amb cautela, mirant-la fixament. El seu rostre, molt blanc, sembla tranquil, però alguna cosa no acaba de rutllar. Quan li toca les mans, les troba gelades. Ella no s’ha mogut ni una mica.
—Mare? —insisteix, més preocupat.
Aleshores, sent el so d’unes passes que s’apropen. La porta, que ell havia deixat a mig obrir, s’obre del tot per deixar pas a la tieta, que l’agafa del braç i se l’emporta.
—Tu no hauries de veure-ho, això —li diu mentre es dirigeixen cap al menjador.
Quan hi arriben, la pregunta que fa és força diferent de la que havia previst abans:
—Què li passa a la mare?
—Està adormida —respon l’avi.
—Ha marxat de viatge —afegeix l’àvia.
—És al cel —rebla la tieta.
El nen els mira, cada cop més desconcertat. No és veritat que la mare sigui de viatge i, encara menys, al cel. Ell l’acaba de veure al llit. I, si està dormint, com és que no s’ha despertat quan l’ha cridat? Veu que no li diuen la veritat i això encara el confon més. No para de fer preguntes per aclarir què està passant, però no se’n surt. Li repeteixen que ja ho entendrà quan sigui gran, però ell ho vol saber ara, què li ha passat a la mare. Finalment, el seu pare, que continuava callat, decideix intervenir:
—Prou! —protesta—. No veieu que només l’esteu atabalant? Que sigui un nen no vol dir que sigui estúpid.
Ara el pare el mira només a ell. Té els ulls molt vermells, com si hagués plorat, però li somriu mentre li demana que s’acosti.
—Escolta’m bé —li diu, amb un to suau però ferm—. Ja saps que la mare estava molt malalta. Doncs el seu cor no ha pogut aguantar més i el seu cos ha deixat de funcionar. És morta, fill meu, i ja no pot estar amb nosaltres com abans.
—Vols dir que no la veurem més?
El pare somriu tristament. Li costa contestar aquesta pregunta, la més difícil de totes.
—No, fill. La mare ha marxat per sempre. Però continua sent part de nosaltres. Sempre la recordarem i l’estimarem. I això mai canviarà.
—Puc fer-li un petó de comiat?
La tieta inicia una temptativa de protesta, repetint que els nens no haurien de veure aquestes coses. El pare la fa callar:
—La seva mare no és una cosa —exclama tallant-la i, dirigint-se al nen, afegeix—. És clar que sí. Anem-hi junts, jo també vull fer-li un últim petó.
