ALFABETS REDUÏTS

La tècnica del LIPOGRAMA, que es basa en l’omissió deliberada de les paraules que contenen unes determinades lletres a l’hora d’escriure un text, permet la creació de diversos artificis lingüístics que ens repten a jugar amb les possibilitats de l’abecedari.

Així, un lipograma canònic (on s’admeten totes les lletres excepte una) ens obliga a treballar amb un alfabet -1 que ens deixa "només" 25 lletres al nostre abast. En aquest cas, la tasca no semblaria massa difícil —tot i que això depèn de la lletra que vulguem eliminar—, però sempre ens la podem complicar imposant-nos noves traves lingüístiques que ens facin obviar encara més lletres per anar més enllà d’aquest alfabet -1. En teoria, totes les opcions són possibles: Alfabet -2, -3, -4... fins a arribar a un hipotètic i gens productiu monolletrisme -25 que només ens permetria usar una sola lletra de les 26 que componen el nostre abecedari. A la pràctica, però, només algunes d’aquestes possibilitats han fet forat dins la tradició ludolingüística. Les més destacades les cito a continuació:

MONOVOCALISME [ALFABET -4]

Variant del lipograma que ens permet utilitzar únicament paraules que compleixin la restricció lingüística que resulta d’haver d’obviar quatre de les cinc vocals.

Aquest joc lingüístic d’escriure textos on apareix només una vocal ha tingut, fins i tot, certa tradició literària i és, segurament, l’opció més coneguda dins els alfabets reduïts. Per aquest motiu, li vaig dedicar en exclusiva l’anterior entrada de Glossari on en vam parlar a bastament i on podreu trobar-ne diversos exemples. Us en deixo l’ENLLAÇ.

MONOCONSONANTISME [ALFABET -20]

Artifici complementari al monovocalisme —però molt menys practicat— que consisteix a escriure amb un alfabet de només sis elements: les cinc vocals i la consonant triada. Un exemple seria la frase: «N’Anna, una nena nana, anà en nau a un nou neó i n’uní una nina».

La limitació imposada per l’eliminació de 20 de les 26 lletres de l’abecedari ens deixa un marge de maniobra molt escàs que explica la poca tradició ludolingüística d’aquest joc de paraules. Tot i això, n’he trobat un exemple dins l’àmbit dels passatemps. Per commemorar els seus mots encreuats núm. 4000 a "La Vanguardia", l’enigmista Màrius Serra «es va aferrar a la R per fer una ‘vibrrrant grraella’ monoconsonàntica» —de fet, també hi apareix una altra consonant en un parell d’ocasions, però sí que és cert que la R és l’única que sona en tot l’encreuat—. Us el deixo a continuació, per si us ve de gust intentar solucionar-lo:

(Cliqueu AQUÍ per veure la imatge més gran)

CRONOGRAMES PURS [ALFABET -17]

Com ja vam explicar en un altre post de Glossari, un CRONOGRAMA és un artifici literari pel qual les lletres numerals que conté un enunciat, reunides, expressen una data determinada. En el nostre àmbit cultural, el més habitual és utilitzar la numeració romana que fa servir algunes lletres majúscules com a símbols per representar certs valors: I(J) = 1, V(U) = 5, X = 10, L = 50, C = 100, D = 500 i M = 1000.

Però també podem obviar el seu valor numèric i intentar escriure textos amb aquestes nou lletres. No és una tasca fàcil, sobretot tenint en compte que només comptem amb set consonants (C, D, J, L, M, V, X) i dues vocals (I, U) que, a més, són de les menys usades en el nostre idioma. La prova és que les paraules que únicament continguin les lletres numerals romanes són ben escasses al diccionari i això ho converteix en un repte molt complicat.

Un exemple possible seria la frase: «"VULL VI!, VULL XIM-XIM!!" DIU LLUC, XIC CÍVIC. ULL VIU!, IDÍL·LIC VICI CIVIL.»

[Imatge generada amb IA (ChatGPT)]

ESCRIPTURA ESPECULAR [ALFABET -15 / ALFABET -17]

En aquest cas, només podem fer servir les lletres que es mantindrien sense variacions si apliquéssim un mirall al seu eix de simetria central.

Aquestes lletres simètriques —en majúscules i sense signes de puntuació com els accents o els apòstrofs— s’agrupen en dues categories diferents, segons s’hagin d’escriure verticalment o horitzontalment:

- Especulars Verticals [Alfabet -15]: A, H, I, M, O, T, U, V, W, X, Y
- Especulars Horitzontals [Alfabet -17]: B, C, D, E, H, I, K, O, X

MICROGRAMES (La constricció del presoner) [ALFABET -13]

La «Constricció del presoner» és una de les traves lingüístiques inventades pels membres de l’OuLiPo. En aquest cas, hem de suposar que som un presoner dins la nostra cel·la i que disposem de molt poc paper. Per tant, es tracta d’utilitzar el mínim espai possible per escriure evitant totes les lletres que superen la "línia d’escriptura", tant per dalt [b, d, f, h, k, l, t] com per sota [g, j, p, q, y], incloent-hi a més totes les majúscules, les vocals accentuades, els apòstrofs i també la i (pel punt). Això ens deixa un alfabet de només 13 lletres [a, c, e, m, n, o, r, s, u, v, w, x, z] al nostre abast.

El nom en català, Micrograma, fou proposat per l’escriptor rossellonenc Joan-Lluís Lluís i és del seu llibre XOCOLATA DESFETA: EXERCICIS D'ESPILL (La Magrana - 2010) d’on trec l’exemple següent:

MICROGRAMA: anar a mamar cacau en un carrer vacu. esverar-se en veure una no-rossa... maca mes orca: ronca renecs... cerca raons... arma un enrenou... avara un ver raor vers es meu cos e me massacra... mon cor es cansa en sec.
sanes mes xacres un usurer vora meu assevera: creu-me... sa mossa era sense sarcasmes...

[Imatge generada amb IA (ChatGPT)]

ELS EPITALAMIS [ALFABET -X]

Un epitalami és un poema nupcial escrit en honor dels nuvis. Agafant aquest terme d’una manera més àmplia, en aquest cas es tracta d’escriure un text dedicat a una persona utilitzant només les lletres del seu nom. Els ‘oulipians’ francesos batejaren aquests escrits fets amb alfabets personalitzats com "Beaux Présents" (Bells Regals).

També en trobem un exemple al llibre XOCOLATA DESFETA: EXERCICIS D'ESPILL (La Magrana - 2010) de Joan-Lluís Lluís:

NOBLE TRAVA PER A FRANCESC PUJOLS: En un carrer no pas nou, proper a Cucurulla, cerco cacau al forn, per llepar-ne culleres. Però no puc passejar, car una folla pallassa -pulcra, opaca, e un penjoll al nas- para els passos, un parapluja a prop. Jaupa còlera en parla cassanenca e, sorpresa!, pren una espasa roja... Ja no puc arrencar-la un cop la sé enclosa en l'aspra carn.
L'encèfal ja no pla, sec, sencer, en un cau on sóc presoner; e la culpa, crec, la creà el Papa. Escorcolla, el renec a flor de parla: "Era solacera, la fosca e fellona esposa, en colpejar?"

ALTRES VARIANTS

Hi ha força més opcions a l’hora d’inventar-nos aquesta mena de lipogrames "fets a mida".

Podríem, per exemple, portar la contrària a la «Constricció del presoner» i utilitzar únicament les consonants tipogràficament ascendents (b, d, f, h, k, l, t) amb les vocals accentuades o no [Alfabet -14] o només les consonants tipogràficament descendents (g, j, p, q, y) amb les vocals sense accentuar [Alfabet -16].

O buscar paraules "musicals" que s’escriguin amb les síl·labes de la notació llatina (DO, RE, MI, FA, SOL, LA, SI) o les lletres de la notació anglosaxona [A (la), B (si), C (do), D (re), E (mi), F (fa), G (sol)] o les síl·labes i les lletres de la notació musical alemanya [A (la), As (la bemoll), B (si bemoll), C (do), Cis (do sostingut), D (re), E (mi), Es (mi bemoll), F (fa), Fis (fa sostingut), G (sol), H (si)].

O podríem decidir escriure només amb la primera meitat de l’abecedari (de la A a la M) o amb la segona (de la N a la Z) [Alfabet -13].

O fixar-nos en la distribució del teclat QWERTY de les màquines d’escriure o els ordinadors i dividir les lletres en dues meitats prenent la mecanografia com a sistema. Així tindríem l’escriptura levòquira escollint només les lletres que s’han de teclejar amb la mà esquerra (q, w, e, r, t, a, s, d, f, g, z, x, c, v, b) [Alfabet -11] o l’escriptura dextròquira en el cas de fer servir les que corresponen a la mà dreta (p, o, i, u, y, l, k, j, h, m, n) [Alfabet -15]. També, posats a fer, podem dividir el teclat d’altres maneres i, per exemple, provar d’escriure només amb les lletres de la línia superior o central (la inferior no té cap vocal).

O triar qualsevol altra trava lingüística que ens imaginem... i jugar-hi una estona.

---

GLOSSARI:

• Alfabets Reduïts
• Epitalamis
• Microgrames
• Monoconsonantisme
• Mots Especulars

BIBLIOGRAFIA CONSULTADA:

Joc de Ment - 050

ALLÒ QUE LA BARALLA HA SEPARAT, QUE LA MÀGIA HO UNEIXI

Una baralla de cartes de pòquer

Aquest joc no requereix cap preparació prèvia.

Aquest és un senzill truc de sobretaula, de fàcil execució, que pot ser improvisat en qualsevol moment si tenim una baralla francesa (les cartes de pòquer) a prop.

Per començar, el mag agafa el paquet de naips —que els espectadors poden examinar sense problemes per comprovar que es tracta de cartes ordinàries— i l’obre en ventall per mostrar que està complet. Un cop fet això, demanarà a un dels assistents que, sense tenir en compte el coll, triï un valor de la baralla. L’espectador, per tant, ha d’escollir una de les tretze possibilitats entre l’As i el Rei i és indiferent per quina d’elles es decanti. Per seguir amb l’explicació, suposem que opta per les cartes que porten el cinc.

A continuació, el mag informa que només es necessiten tres de les quatre cartes amb aquest valor i comença a buscar-les dins la baralla. Un cop ha trobat els tres «cincs», els mostra a tothom per deixar ben clar que només ha extret tres cartes i que són exactament del valor triat per l’espectador per a, seguidament, deixar-les sobre la taula, una sobre l’altra, amb els dorsos cap amunt. El següent pas és treure unes altres tres cartes qualssevol de la baralla (aquestes no cal ensenyar-les, però sí que cal treure-les també d’una en una per deixar ben clar que només n’hi ha tres) i fer-ne un altre munt (també amb els dorsos cap amunt) a la dreta i una mica separat del que s'ha deixat primer.

Ara és hora de dipositar la resta de la baralla entre els dos munts de tres cartes que ja hi ha sobre la taula i començar a fer la màgia. Així, el mag agafarà la primera carta del munt de la dreta i el posarà a sobre de la baralla que hi ha al mig. Després, repetirà la mateixa operació amb la primera carta (un cinc) del munt de l’esquerra. I seguirà fent el mateix, alternant entre els dos munts, fins que totes les cartes hagin tornat a la baralla central. En aquest punt, el mag ha de recalcar allò que tothom sap, que els tres «cincs» triats per l’espectador han quedat intercalats entre les altres tres cartes i, per tant, separats entre ells. Però ja sabem que, en el món de la màgia, els naips sovint van a la seva i que se’ls pot aplicar aquella dita que diu que «Déu (o Heraclio Fournier) els cria, i ells s’ajunten». Efectivament, només caldrà un simple petament de dits per part del mag per aconseguir que els tres «cincs» passin a dalt de tot de la baralla, com demostrarà girant les tres primeres cartes d’una en una per acabar el truc.

El 'truc' d’aquest joc es basa en el fet que quan el mag està buscant els tres «cincs» dins la baralla, també ha de localitzar-ne el quart i, mentre va manipulant les cartes, ha de fer que aquest últim «cinc» quedi a dalt de tot de la baralla. Un cop ja ha deixat els altres tres «cincs» sobre la taula, aquest «cinc» secret serà la primera carta que formarà el munt de la dreta que després completarà amb altres dos naips, aquests sí, qualssevol. A partir d’aquí, la resta del truc surt automàticament. Cal tenir en compte, però, un detall. Quan fem el munt de l’esquerra, el dels tres «cincs», hi haurà dues cartes del mateix color i una de diferent, i és aquesta diferent la que ha de quedar damunt del munt perquè així coincidirà amb el color del «cinc» secret que hem deixat sota del munt de la dreta. Això farà que el resultat final siguin tres cartes del mateix color que les escollides inicialment i passarà fàcilment desapercebut que un dels colls no coincideixi (per aquest motiu el truc s’ha de fer amb cartes de pòquer).

Relats Conjunts (octubre - 2025)

Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre «Costa abstracta» (Anònim, creat per Gallery Today).

FULL DE RECLAMACIONS

Per la present, vull deixar constància de la meva queixa pels fets succeïts aquesta tarda a l’establiment «HOLODECK: The Next Generation» de la nostra ciutat. Hi he anat, amb el meu fill, per gaudir d'una (i cito textualment de la seva publicitat) "experiència multisensorial d'entreteniment immersiu, dissenyada amb la tecnologia més innovadora en hologrames d'alta resolució, que et submergirà dins un món virtual sense límits". Es tracta, per tant, de l’aplicació pràctica d’una revolució tecnològica que fins ara només podíem imaginar a les sèries de ciència-ficció i que ens permet viure una simulació 3D completament realista d'un entorn real o imaginari triat per l’usuari. A la nostra família ens encanten les innovacions científiques i no podíem deixar passar l’oportunitat de provar-ho. Així que, entre les diverses opcions disponibles, el meu fill i jo hem escollit "viatjar" fins a una cala de la Costa Brava. Malgrat saber que es tractava de realitat virtual, seria la nostra única oportunitat de visitar una d’aquelles platges paradisíaques sense estar rodejats de desenes d’altres banyistes.

Quan hem accedit a l’aparell, però, la nostra sorpresa ha estat majúscula. El que ens envoltava era una costa que semblava pintada per un artista modern amb una copa (o alguna cosa més forta) de més. Les roques no eren roques, eren una espècie de pastís de nata i maduixa amb ‘toppings’ de xocolata amb llet i el que se suposava que era la sorra de la platja semblava una mena de vellut de color porpra. En comptes d’entrar dins una fotografia d’una cala secreta de la Costa Brava, havíem entrat dins un quadre abstracte.

Allò era inadmissible i, tot i que el sòmines del meu fill no parava de dir que ho trobava molt "guai", he sortit indignat per demanar explicacions al responsable. L’encarregat, un home gras vestit amb una samarreta suada i pantalons texans, m’ha dit que no m’havia de preocupar per res perquè allò era habitual. «De vegades, els generadors d’hologrames s’encallen i barregen els colors a la babalà» —m’ha explicat— «No pateixi que ho solucionaré immediatament i podran gaudir de l’experiència que han demanat sense cap problema». I, efectivament, de seguida ha arreglat aquella distorsió òptica amb el simple mètode de donar uns quants cops ben forts a la màquina hologràfica per fer que tornés a funcionar correctament.

I aquesta és la meva queixa. Com es pot permetre que un establiment que presumeix d’utilitzar tecnologia capdavantera d’última generació estigui a càrrec d’algú que no només no porta un uniforme de científic, sinó que repara les avaries de la mateixa manera que els nostres avis arreglaven els televisors mal sintonitzats? Com puc jo, que intento ser un pare responsable, exigir al meu fill que s’esforci en els estudis per arribar a ser algú en aquesta vida, si l’exemple que li donem és que no cal saber ni fer anar un tornavís perquè les coses s’arreglen a cops? És una vergonya! Exigeixo una indemnització per danys i perjudicis!!

Els misteris d'en Mac – Cas 033

033 - EL CAS DEL TESTAMENT DEL LINGÜISTA

Segur que us heu assabentat de la recent mort del conegut ‘influencer’ conegut com a Horaci. Aquest lingüista i filòleg obsessionat amb l’ortografia havia triomfat a les xarxes socials gràcies al seu afany per l’escriptura correcta que l’impulsava a corregir els escrits dels altres usuaris sense que ningú li hagués demanat. Tenia una corrua de seguidors que el veien com un mestre que, ell sol, salvaria el català mitjançant la seva lluita sense quarter en contra de les expressions foranes que, segons ells, estan desfent el nostre idioma. Però aquesta dèria d'ultracorrecció també li havia creat força enemics que el consideraven només un ‘borde’ o, per dir-ho correctament en català, un torracollons. El fet és que gràcies a tants seguidors i detractors que, uns per alabar-lo i els altres per riure-se'n, no paraven de republicar els seus escrits, l’home s’havia fet famós i de retruc també s’havia fet ric gràcies al sucós contracte de patrocini signat amb una acreditada editorial especialitzada en diccionaris. I precisament és la seva gran fortuna el que fa que en parlem avui aquí...

L’advocat del difunt, un bon amic meu, m’ha explicat (off the record, evidentment) com va anar la lectura del testament. Es veu que just començar l'acte i abans de poder llegir res, la família va impugnar el testament registrat a la notaria amb l'argument que n’existia un altre de més recent que, per tant, prevalia sobre qualsevol d'anterior. El meu amic no en sabia res, és clar, però quan li van presentar els nous papers va veure que estaven escrits amb la vella màquina d'escriure del difunt que ell sabia que Horaci tenia la mania de fer servir quan es tractava de redactar documents importants i que era fàcilment reconeixible gràcies al fet que a la lletra "t" li faltava la ratlla horitzontal. Per la seva banda, la signatura o era una falsificació perfecta o es tractava, sens dubte de la del seu client que també coneixia de sobres. Malgrat la sorpresa inicial, tot semblava en ordre i, per tant, l’advocat va procedir a llegir el nou testament que començava així:

«Jo, Horaci V. O., en ple ús de les meves facultats mentals, declaro nul qualsevol altre testament anterior i em disposo a redactar-ne un de nou mitjançant aquest document composat per un total de tres pàgines que signaré i rubricaré davant dels dos testimonis que marca la llei. Aquesta és, per tant, la meva última voluntat i mitjançant aquest escrit a continuació disposo que la meva fortuna quedi repartida de la següent manera...»

L’advocat, com és lògic, no em va comentar res de la resta d'aquell testament farcit de les clàusules legals pertinents i, per tant, confidencials, però sí que em va fer avinent que després de finalitzar la lectura de les tres pàgines del document, la seva obligació era interrogar als testimonis que hi constaven per verificar que tot era correcte. I així ho va fer:

- En tractar-se d’un testament no registrat, la seva signatura és la que testifica i dona fe de la veracitat del que acabem de llegir. En conseqüència, tinc el deure imperatiu de demanar-los que confirmin sense cap dubte que aquests papers van ser escrits i firmats pel difunt.

- Efectivament, així va ser -van contestar els testimonis.

La rèplica del meu amic va resultar del tot inesperada:

- Doncs jo ho dubto molt i crec que vostès haurien de ser acusats de fals testimoni i de connivència amb els familiars que surten beneficiats amb aquest nou testament que estic ben segur que és una falsificació de cap a peus...

Un final ben sorprenent, no trobeu? Vosaltres podeu explicar per què l’advocat va arribar a aquesta conclusió?

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Carme Rosanas "

MONOVOCALISME

El MONOVOCALISME (o UNIVOCALISME) és un tipus de joc lingüístic que consisteix en la creació de textos on només pot aparèixer una única vocal. Es tracta, per tant, d’una variant del LIPOGRAMA en la qual únicament es poden utilitzar paraules que compleixin la restricció lingüística que resulta d’haver d’obviar quatre de les cinc vocals i, com en el cas de qualsevol altre lipograma, el seu interès i la seva dificultat depenen de la llargada del text final i de quina és la lletra escollida per crear-lo. Veieu-ne unes frases d’exemple:

A – A l’alba, na Marta acampà amb l’amant al camp. Ara fa marrada avall, badant davant cada sargantana amagada al bancal. A la tarda, cavalcarà amb la tartana cap a la mar blava caçant crancs a grapats a la marjal amarga.

E – El vell Ernest perd el temps refent, dels efectes del vent ressec, els rectes rengles plens de nesprers, pereres, préssecs vermells... Res de res, els terrenys erms semblen deserts mentre les dents de les llebres perverses es mengen les verdes herbes tendres.

I – L’Iris, visir filipí distingidíssim, dirigí vint-i-cinc míssils crítics fingint típic litigi il·lícit i nítids vicis incívics. Indicis ficticis, trist principi místic.

O – L’Ot, molt dropo, no fot brot. Dorm com tronc mort, fot forts roncs sords o dolços sopors monòtons

U – L’Hug, un brut mut, surt junt un curt mur curull d’un fum pur. Un ruc tus, un cuc put... Ull, Hug! Vudú fumut!!

El MONOVOCALISME s’emmarca dins dels jocs verbals i de la literatura experimental de grups com OuLiPo («Ouvroir de Littérature Potentielle»). Aquest «Taller de Literatura Potencial» fou un moviment fundat a França el 1960 que explorava diverses restriccions literàries imposades com a eina d’escriptura creativa fent que aquestes limitacions, que ells van anomenar "contraintes" (constriccions, traves), fossin les que definissin les regles a seguir a l’hora de compondre el text en qüestió.
Un dels autors ‘oulipians’ més reconegut fou Georges Perec (1936 – 1982) que va escriure la novel·la lipogramàtica «La Disparation» sense utilitzar cap vegada la lletra E en les gairebé 300 pàgines del llibre i que, tres anys després, va girar la truita escrivint «Les revenentes», una obra d’un centenar de pàgines on l’única vocal utilitzada és, justament, la E. Al seu llibre VERBÀLIA (Empúries – 2025), Màrius Serra ens en fa cinc cèntims d’aquest brillant exercici d’estil monovocàlic:

... Per poder complir les draconianes regles del joc Perec es veu obligat a transigir en algunes incorreccions, començant pel títol, que hauria de ser «revenantes». En una "règle" inicial de tres punts exposa que el dígraf "qu" esdevé "q" (segons una decisió presa per l’Oulipo en la sessió del 7 de març de 1972), que s’admet la "y" (New Jersey, Cheyenne…) i que algunes distorsions indeterminades són més o menys admeses en el decurs de les més de 100 pàgines que ocupa el text.
El primer paràgraf de «Les revenentes» fa així:

Telles des chèvres en détresse, sept Mercédès-Benz vertes, les fenêtres crêpées de reps grège, descendent lentement West End Street et prennent sénestrement Temple Street vers les vertes venelles semées de hêtres et de frêns près desqelles se dresse, svelte et empesé en même temps, l’Evêché d’Exeter. Près de l’entrée des thermes, des gens s’empressent. Qels secrets recèlent ces fenêtres scellées?
— Q’est-ce qe c’est?

En català, trobem un exemple de text literari univocàlic al llibre XOCOLATA DESFETA (La Magrana - 2010) de Joan-Lluís Lluís que escriu una de les 123 variacions del mateix relat utilitzant només paraules amb A:

MONOVOCALISME: Anava a Barna, a calar amarga saba calda a can Patratxal. Las, al basar amb paracalamarsa fats malvats s’han palplantat. La bàrbara, maca, malcarada, s’atansava: anava a carnaval amb llarga mata dansant, amb arracada a l’ala nasal… Arravatada, va llançar: «Ah! Cassà… Cassà…». M’assaltà amb la navalla nacrada abans amagada; l’alçà, la clavà a ma panxa. Tard, aclaparat, sagnava al matalàs; arran, l’avatar armat (anava amb llança, amb alabarda, tapat amb casc) clamà: «Xalava, la xavala, a l’atacar?».

Un altre exemple podria ser la cançó «A» de VERGE SANTA, un projecte del músic Santi Carcasona. Aquest tema, que va aparèixer l’any 2021 per Sant Jordi, no és únicament una proposta musical sinó que també esdevé un joc de paraules perquè a la lletra només s’utilitza la vocal "a".

A

Sagal gras. Panxa gran. Fatxa. Cap rapat.
Barba a la cara. Mala raça.
Parla català bastant «mal». Gasta mala bava.
Bat a la mà. Acaba la calada. Va cap a Barna. Va al banc.
Va a atracar la banca a can Fanga.

Aaaah, Lalalaralala, Aaaah

Al banc, la Marta. Catalana. Alta.
Calba amb caspa. Arracada al nas.
Calça sabata blanca. Parla xava.
La Marta mana a la banca. «Talla’l» bacallà.
Passa la balda cada tarda al tancar.

Canta: Aaaah, Lalalaralala, Aaaah

Fatxa amb cap rapat assalta la banca.
Salta la barana. Davant la Marta, palplantat.
La Marta, santa, calla atabalada.
“Ara m’atacarà!”, “Ara m’atracarà!”.
– Ah!

Fatxa amb cap rapat farà l’atac armat.
Branda la catana al braç. Brama. Clama:
“Saca la caja”, “agafa la pasta”, “«passa’m-la» a la mà!”
Pal a la banca. Salta l’alarma.
– Ah!

La Marta «alça’l» cap.
Para al sagal gras.
Arrabassa la catana amb la mà.
Ara, sagal gras brama a la Marta:
“Mamarratxa!”, “«Madafaca!»”

Canta: Aaaah, Lalalaralala, Aaaah

La Marta agafa la catana. Gran navalla.
La clava a la papada al cap rapat.
La clava a la cama al cap rapat.
Fatxa amb la catana clavada a la cama.
– Ah!

Sagna. Palma. Taca la sabata blanca a la Marta.
Gran fracàs d'«atrac».
Atac tacat amb sang. «Atrac» mal acabat.
L’«atrac» carda cagar.
– Ah!

Aaaah, Lalalaralala, Aaaah

En un àmbit més ludolingüístic, a part d’intentar escriure textos més o menys extensos amb una sola vocal que resultin prou coherents, també se’ns presenta el repte de trobar mots monovocàlics tan llargs com sigui possible: Abracadabrant (13 lletres), Resplendentment (15), Simplicíssims (13), Trontollosos (12) o Cucurulls (9), per exemple. El filòleg, traductor i escriptor català Pau Vidal ens ho explica en un dels seus articles:

La família de "dividir" [...] té un honor molt especial: el rècord absolut de mot monovocàlic. És a dir, la paraula més llarga en què totes les síl·labes contenen la mateixa vocal. És un joc ludolingüístic: "urubús" és monovocàlic en U i té sis lletres, "corcorco" en O i en té vuit, "entretens" en E i nou lletres i "salamandra" en A i deu lletres. La cosa es pot millorar força, perquè els monovocàlics en E i en A, gràcies als prefixos, són força elàstics: "desencertes" (11), "assaplanaran" (12)… Però ningú pot competir amb les 16 d’"indivisibilíssim", que té el mèrit afegit de ser-ho amb una vocal menys productiva.

I també en podem trobar més d’una mostra en el camp dels passatemps. A la dècada dels 1980, Avel·lí Artís i Gener (Tísner) va establir una tradició enigmística basada en el monovocalisme a l’hora de confegir els mots encreuats de "La Vanguardia" quan va decidir commemorar els números rodons de la seva secció amb solucions monovocàliques. Així, per exemple, l’encreuat número 1000 només contenia mots escrits amb A [GRAELLA / SOLUCIÓ] i el número 1500 només amb I [GRAELLA / SOLUCIÓ]. Altres insignes enigmistes catalans van voler mantenir aquesta tradició i, d’igual forma, Miquel Sesé a l’"Avui" va publicar els seus mots encreuats número 100 amb solucions únicament amb A [GRAELLA / SOLUCIÓ] i el número 1000 només amb I [GRAELLA / SOLUCIÓ]. També ho feu Màrius Serra a "La Vanguardia" que, entre altres encreuats monovocàlics, va celebrar la publicació del seu problema número 2000 no només limitant-se a les solucions sinó que fins i tot les definicions contenien una única vocal, la E. Us el deixo a continuació (aquest sense la solució) per si us ve de gust resoldre’l:

(Cliqueu AQUÍ per veure la imatge més gran)

---

GLOSSARI:

• Monovocalisme
• Univocalisme

BIBLIOGRAFIA CONSULTADA:

17è aniversari

Avui XAREL-10 fa disset anys!!

L’any 2015, l'ONU va aprovar l'Agenda 2030 sobre el Desenvolupament Sostenible que compta amb 17 Objectius per fomentar el creixement econòmic i abordar una sèrie de necessitats socials com l'educació, la sanitat, la protecció social i les perspectives de treball, alhora que es combat el canvi climàtic i es protegeix el medi ambient.

Aquests són els 17 ODS:

• 01. Erradicar la pobresa a tot el món i en totes les seves formes.
• 02. Posar fi a la fam, millorar la nutrició i la seguretat alimentària, i promoure l'agricultura sostenible.
• 03. Garantir una vida sana i promoure el benestar de totes les persones.
• 04. Garantir una educació inclusiva, equitativa i de qualitat per a tothom. Promoure les oportunitats d’aprenentatge a qualsevol edat.
• 05. Aconseguir la igualtat de gènere i empoderar totes les dones i nenes.
• 06. Garantir l’accés a l'aigua potable i el sanejament per a tothom.
• 07. Garantir l'accés a una energia assequible, segura, sostenible i moderna per a tothom.
• 08. Promoure el creixement econòmic sostingut, inclusiu i sostenible; l'ocupació plena i productiva, i el treball digne per a totes les persones.
• 09. Construir infraestructures resilients i promoure la innovació industrial inclusiva i sostenible.
• 10. Reduir la desigualtat dins i entre els països.
• 11. Fer que les ciutats i assentaments humans siguin inclusius, segurs, resilients i sostenibles.
• 12. Promoure el consum i la producció sostenibles.
• 13. Adoptar mesures urgents per combatre el canvi climàtic i els seus efectes.
• 14. Conservar i utilitzar de forma sostenible els oceans, mars i recursos marins.
• 15. Protegir i restaurar els ecosistemes terrestres, gestionar els boscos de manera sostenible, combatre la desertificació, aturar i revertir la degradació del sòl, i frenar la pèrdua de biodiversitat.
• 16. Promoure societats pacífiques i inclusives, proporcionar accés a la justícia per a tothom i desenvolupar institucions eficients i responsables a tots els nivells.
• 17. Enfortir els mitjans per implementar i revitalitzar l'Aliança Mundial per al Desenvolupament Sostenible.

Han passat deu anys i només en falten cinc pel 2030, però encara no es pot afirmar que aquests objectius estiguin massa ben encarrilats. Els nivells de contaminació continuen augmentant, l’escalfament global no s’atura, la pobresa extrema i la fam creixen, s’eixampla la bretxa entre rics i pobres... En definitiva, sembla ben clar que el món no va per gaire bon camí a hores d’ara.
Soc conscient que aquest blog tampoc és que faci res per contribuir a aquesta sostenibilitat global, però el que és indubtable és que avui fa 17 anys que el XAREL-10 se 'sosté' al peu del canó (ni que sigui a empentes i rodolons), i això sí que cal celebrar-ho.

Ho faré, com sempre, agraint la presència dels que encara seguiu passant per aquí:

MOLTES GRÀCIES PER SER-HI!!

i també proposant un nou Enigma Especial d'Aniversari que, en aquest cas concret, funciona amb energia renovable. Aquí el teniu:

LA TRAVESSA SOSTENIBLE EN PATINET

En Jan i en Pol s’han apuntat a la «Travessa per un món sostenible» que vol conscienciar tothom que s’ha de contaminar el menys possible amb l’organització d’un itinerari festiu per tota la ciutat a bord de patinets elèctrics. No es tracta d’una cursa, els responsables no volen que l’esdeveniment es converteixi en una competició i, en conseqüència, les normes marquen que tots els patinets han d’anar sempre a una velocitat igual i constant de 17 km/h com a homenatge als 17 Objectius de Desenvolupament Sostenible recollits per l’ONU.

Les inscripcions han superat totes les expectatives i aquest èxit de convocatòria obliga l’organització a dividir els participants en grups per poder fer sortides esglaonades. Una divisió que s’ha decidit per sorteig i que ha provocat que els nostres amics no puguin anar junts, en Pol sortirà amb el primer grup i en Jan ho farà una estona més tard amb els de la segona remesa.

A cap dels dos els fa gaire gràcia aquesta decisió, però no volen causar més maldecaps a uns organitzadors que ja semblen prou atabalats i accepten anar separats. De totes maneres han portat els seus telèfons mòbils i això els permetrà mantenir-se en contacte, decideixen que s’aniran trucant en alguns moments clau per comentar com els va tot.

És en Jan qui fa la primera trucada. Just quan arriba al primer punt de control, posa en marxa el mans lliures per parlar amb en Pol que ja porta damunt del patinet el doble de temps que portava en Jan quan en Pol havia arribat a aquell mateix punt. En Pol, que ja esperava la trucada, respon immediatament i en Jan li diu: Quan jo arribi on ara ets tu, entre tots dos haurem recorregut un total de 27 quilòmetres.

Bé, deixem als dos nois que sembla que s’ho estan passant d’allò més bé i centrem-nos en els detalls tècnics del trajecte. L’organització no ens ha dit quina és la distància total a recórrer, però podríeu calcular, almenys, a quina distància de la sortida està el primer punt de control?

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Carme Rosanas "

Relats Conjunts (setembre - 2025)

Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre «Ballarina amb ram de flors» (Edgar Degas – 1878).

EL PRIMER MESTRE

Així que l’orquestra ha fet sonar l’última nota, el públic ha continuat uns segons en silenci com si necessités pair allò que acabava de veure, però després la reacció ha estat unànime. Tot el teatre, dempeus, ha esclatat en una ovació eixordadora mentre desenes de rams de flors eren llençats des de la platea. L’Alba, primera ballarina d’aquella companyia de ballet clàssic, n’ha recollit un de sol i l’ha mostrat a tot l’auditori abans d'apropar-se’l al cor com a mostra d’agraïment als aplaudiments que no paraven. Era conscient que havia fet una actuació excepcional i sabia que aquella nit s’havia guanyat un lloc destacat dins l’elit de la dansa clàssica, però també tenia clar que el mèrit no era només seu. Ella hi havia posat una part de talent i moltes hores d’esforç en els interminables assajos, però si havia arribat fins allí era també gràcies als seus mestres que li havien tramès tot allò que sabien. I ara, mentre emocionada continua rebent aquella gran ovació, en recorda el primer de tots. Se li fa present aquell llunyà dia que va decidir que el ballet seria la seva vida i, d’amagat dels seus pares, va anar a matricular-se a l’acadèmia Flabiol...

— Bon dia, em dic Alba Albereda i vull que em facin classes. Els he de dir, però, que si he escollit aquesta acadèmia és perquè m’he assabentat que hi tenen un professor que va estar a punt d’entrar al Gran Teatre Bolxoi de Moscou, és cert això?

— I tant, jo mateix. Flavi Flabiol, director de l’acadèmia que, amb molt de gust, seré el teu professor si decideixes unir-te a nosaltres.

— És un gran honor que accepti fer-me de mestre. El teatre Bolxoi és la seu d’una de les companyies amb més renom internacional, clar exponent de la prestigiosa escola russa de ballet que juntament amb l’escola anglesa de la Royal Academy londinenca marquen les pautes a seguir en el món de la dansa clàssica. Intentaré no decebre’l i m’esforçaré al màxim per aprendre tot allò que pugui ensenyar-me. Val a dir que no començo des de zero, conec alguns dels conceptes més bàsics. Vol que li mostri un Grand Jeté o potser prefereix un Demi Plié?

— Bé, jo havia pensat començar amb el Petit Pois. Tot i que t’he d’advertir que aquí no som partidaris d’aquesta mania de posar noms en francès als nostres plats. No seràs una millor xef per anomenar-los «Petits pois mijotés au jambon ibérique avec réduction de jus de volaille et émulsion d'herbes fraîches», l’important és que els «Pèsols ofegats amb pernil i un toc de menta» de tota la vida et surtin d’allò més bons...

— Xef? Pèsols ofegats? Que no és una acadèmia de ballet, això?

— De ballet? És clar que no, aquí ensenyem cuina. I no qualsevol cuina, pensa que jo vaig estar a punt d’entrar al restaurant El Bulli de Roses.

— Però si abans m’ha dit que havia estat a punt d’entrar al Gran Teatre Bolxoi de Moscou...

— Sí, també. I, per desgràcia, als dos llocs em va passar el mateix. Resulta que vaig anar-hi just el dia que havien tancat per descans setmanal dels treballadors i, tant en un cas com en l’altre, em vaig quedar sense poder fer la visita guiada. Encara no me'n sé avenir de tanta mala sort!

Efectivament, l’Alba Albereda recorda emocionada i agraïda el seu primer mestre perquè aquell dia Flavi Flabiol li va ensenyar dues coses que no només li han permès excel·lir com a ballarina de ballet, sinó que han estat cabdals en el decurs de la seva vida. La primera és que l’alimentació és primordial i que la verdura acompanyada amb pernil o botifarra resulta més saborosa. I la segona és que sempre és millor no precipitar-se i que val la pena ser d’allò més curós a l’hora de triar els mestres.

Els misteris d'en Mac – Cas 032

032 - EL CAS DE LA DESAPARICIÓ DEL PRODUCTOR AUDIOVISUAL

Una de les més grans plataformes audiovisuals del moment, que no puc anomenar per qüestions de confidencialitat, té la intenció de rodar alguns capítols de la nova temporada de la seva sèrie més coneguda a les muntanyes de Prades i hi han enviat un grup de treball compost pel director dels episodis, el cap de filmació i el productor audiovisual que, amb diversos ajudants, s’han d’encarregar de trobar les localitzacions precises on gravar les diferents escenes.

Si sé tot això, és perquè han contractat els meus serveis d’investigador privat per mirar de resoldre una desaparició. Fa un parell de dies que al productor no se’l troba per enlloc i ningú sap que se n’ha fet. M’he presentat, doncs, al «lloc dels fets» per mirar de treure’n l’entrellat parlant-ne amb els protagonistes, demanant-los que em posessin en antecedents i em detallessin els seus moviments.

M’han explicat que tots plegats havien arribat a la zona a començaments de setmana. El primer dia, no van treballar perquè van dedicar-lo a instal·lar-se a l’hotel. L’endemà, tota la colla van anar a la vila vermella de Prades on mentre els equips tècnics visitaven i fotografiaven a bastament la plaça Major amb la seva coneguda font renaixentista i l’església parroquial de santa Maria, el productor tenia una cita amb els responsables de l’ajuntament per parlar de les condicions econòmiques del rodatge. Sembla, però, que aquesta reunió no va anar massa bé i el productor en va sortir força amoïnat, es veu que les pretensions del consistori superaven el pressupost que tenia assignat. L'endemà, just el dia de la desaparició, tocava fer el mateix al poble de Vilaplana, però en aquest cas l’equip es va separar perquè les localitzacions que els interessaven eren a les muntanyes del terme i no al mateix nucli municipal. De totes maneres, per si de cas i aprofitant que ja hi eren, primer van prendre algunes imatges del poble i dels seus edificis més remarcables i després sí que el productor va quedar-se a parlar amb l’alcalde mentre els altres marxaven a fotografiar els magnífics paratges naturals de la zona. Havien quedat que es retrobarien a la plaça de la Vila abans de tornar a l’hotel, però quan van arribar-hi el productor no hi era i ja no l’han tornat a veure.

Quedava clar que la meva feina d’investigació havia de començar a Vilaplana. El meu primer objectiu havia de ser parlar amb l’alcalde per confirmar la seva trobada amb el productor i demanar-li que m’expliqués com havia anat la reunió perquè si havia resultat un fracàs, com la del dia anterior a Prades, potser això explicaria la desaparició sobtada. A continuació, tocava resseguir els passos del desaparegut per intentar descobrir cap on havia anat després, i per això necessitaria una fotografia prou recent del productor. En aquest punt val a dir que vaig tenir sort perquè un dels fotògrafs de l’equip va recordar que, repassant les fotografies del mateix dia de la desaparició, n’hi havia una on se'l veia de trascantó. Me la va passar al mòbil i, efectivament, en una de les imatges que van prendre de l'església de Sant Salvador a Vilaplana s’hi havia colat el productor, però se’l reconeixia perfectament i, en conseqüència, la fotografia em faria un bon servei per poder preguntar als possibles testimonis si l’havien vist o no, acotant així els seus moviments d’aquell dia.

Tocava, doncs, agafar el cotxe i començar la feina de camp... però no ho vaig fer. Alguna cosa em deia que calia insistir més en l’interrogatori a l’equip perquè les seves explicacions no acabaven de quadrar del tot.

I vosaltres, sabeu què falla en aquesta història?

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Artur "

Els llibres d'en Jan McPetit – 2025 [IV]

Toca posar punt final a la sèrie de ressenyes estiuenques que enguany he publicat cada segon dijous de maig, juny, juliol, agost i setembre, amb una última novel·la d'aventures protagonitzades per nens enfrontats a la natura salvatge.

Aquí la teniu...

SENYOR DE LES MOSQUES
[Lord of the Flies]
(William Golding – 1954)

A causa d’una guerra no especificada, un avió que transporta un grup de nois anglesos de sis a tretze anys és abatut i naufraga prop d’una illa deserta. Sense cap adult supervivent, els nens i adolescents han de gestionar-se sols mentre esperen ser rescatats. Al principi, intenten organitzar-se de manera civilitzada, establint normes i assignant tasques, però ben aviat tot es complica per les baralles i la divisió entre els protagonistes, que acabaran transformant l’aventura en un malson.

Aquesta novel·la és un clàssic de la literatura, conegut per la seva visió pessimista de la naturalesa humana. Els tres protagonistes principals representen clarament les diverses facetes de la nostra societat: Ralph (la raó), escollit democràticament com a líder del grup, té com principal prioritat ser rescatats i aconseguir sortir de l’illa; Jack (la força), cabdill dels nois més grans encarregats d'aconseguir carn per alimentar-se, gaudeix de la vida sense supervisió adulta i només pensa en la caça; Porquet (la intel·ligència), menystingut pel seu sobrepès, és sovint ignorat i incapaç de fer-se respectar. El problema principal, doncs, no és l’entorn (una illa gairebé paradisíaca amb fruita a dojo per menjar, aigua per beure i clima tropical) sinó aquestes diverses maneres d’enfrontar-se al tràngol que els ha tocat viure que fan insostenible la relació entre ells. Quan a aquest còctel ja prou ‘explosiu’ s’hi afegeix un element determinant: la por provocada per una suposada bèstia salvatge que s’amaga a la selva, els fets es precipiten i s’acaba produint la irremeiable divisió del grup. Jack i els seus “salvatges” estableixen un nou campament on s’acabaran afegint gairebé tots els nois que preferiran canviar el seny i la democràcia per la seguretat oferida per la tirania del nou líder més fort. Finalment, Ralph es queda sol... i es converteix en l’enemic a abatre pel grup que ja no accepta dissidències.

Es tracta, doncs, d'una al·legoria de la nostra societat representada per aquest grup de nois que, malgrat haver estat educats amb els valors de la civilització, acaben oblidant-los per cedir a la violència i la barbàrie. Tot i que fou escrita fa més de setanta anys, aquesta novel·la m’ha fet reflexionar sobre els perills ben actuals als que s’enfronta la nostra ‘civilització’ amb l’auge de tendències cada cop més autoritàries i violentes. Aquest fet és el que més m'ha agradat d'aquesta lectura que, malgrat que al principi potser és una mica lenta i massa descriptiva, en els seus capítols finals aconsegueix atrapar-te fins a arribar a un desenllaç que, tot i ser força lògic, també aconsegueix sorprendre al lector. A pesar de ser protagonitzat per nens no és un llibre infantil, sinó que té escenes de gran crueltat que es carreguen aquesta suposada innocència innata i mostren com pot ser de fràgil la civilització quan les circumstàncies la porten al límit. Només per això val la pena llegir-lo, com a mínim no et deixa indiferent.

Aprofito per desitjar-vos una
MOLT BONA DIADA
NACIONAL DE CATALUNYA

Test d'intel·ligència - 027 [M09]

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Carme Rosanas "